“Els jugadors de whist” (Empúries, 2009) de Vicenç Pagès Jordà.
Que “Els jugadors de whist” tingui Facebook és la cosa més intel·ligent que ha passat a les lletres catalanes últimament. Una idea és intel·ligent quan és prometedora i fa semblar la resta d’idees rudimentàries, tronades, canòniques, avorrides…
“Els jugadors de whist” està connectada al segle. Toca les tecles que necessàriament algú havia de tocar —entre d’altres; de quina manera afecta internet i les xarxes socials a les nostres relacions— i, de passada, demostra que el llibre no pot existir aïlladament, sinó que ha de llançar cables per tot arreu per tal que «pugui tenir una segona vida».
Algun dia tota la merda 2.0 serà història, però “Els jugadors de whist” servirà per a explicar-la.
Xarxasocialisme o barbàrie!
