{niudelagarsa}

Mar 03
Permalink
“El mito trágico de ‘El Ángelus’ de Millet” (Tusquets, 2002) de Salvador Dalí.
“El Código Dalí”. Un best-seller per a llegir al metro. Gènere negre a l’estil filldeputa de James Ellroy. Hi ha un assassinat infantil a la primera línia. L’autor no és suec, sinó empordanès.
El prota, artista, viu obsessionat amb un quadre de Millet —no faré l’acudit; la novel·la és dels anys trenta, quan el Palau de la Música tan sols era notícia perquè els anarquistes volien dinamitar la façana en nom del bon gust—. L’artista-prota pateix una malaltia mental; té brots de crítica-paranoide i es masturba excessivament. En un moment de daliri —joc de paraules— intueix la història subterrània de “L’Àngelus”, la pintura de Millet que el persegueix a tot arreu. Explica les visions que ha tingut als amics, però el prenen per boig. Deambula per les tertúlies dels cafès, assalta desconeguts i els repeteix la seva història. He seguit unes gotes de sang al desert, diu, i he vist un home castrat enfront d’una dona que prega als àngels i té el sexe dilatat d’una vaca i el cap d’una mantis i viu en una roda eterna de còpula-mort-còpula-mort-còpula-mort… De tots els borratxos que se l’escolten només un li recomana que investigui. Un paio amb les dents d’or. Per què no? Aquí comença la seva odissea personal —hi ha una societat secreta, els Adoradors de Cthulhu, que pretén impedir que doni amb la veritat—. Viatja a la Baixa Normandia i, després d’enrotllar-se amb la filla del director de la Casa Museu Jean-François Millet —en realitat no s’enrotllen; ella es despulla al llit mentre ell se la pela dempeus en una cadira i amb un clavell a la solapa de l’americana—, aconsegueix tafanejar la correspondència del pintor francès, i troba un esborrany de carta on el pintor confessa que volia fer un quadre sobre les terribles condicions de vida dels camperols però que, atenent al consell d’un amic, va reconèixer que un oli tràgic i crític amb la situació política no seria del gust burgès… Va fer uns canvis d’última hora, i sí, el quadre va anar a parar al menjador d’una mansió parisina sense escandalitzar ningú. A partir d’aquí el prota es trasllada al Museu d’Orsay, propietari actual de l’obra, i demana que el quadre se sotmeti a l’anàlisi de raigs X. El director s’hi nega. El prota treu una pistola —robada al cadàver d’un dels Adoradors de Cthulhu que pretenia liquidar-lo— i li apunta els collons. El director cedeix —sent una gran estima pels seus testicles— i al quadre li fan una radiografia que revela una imatge soterrada: entre els dos personatges hi ha una forma paral·lilepípeda menuda. Un taüt de la talla S o menor encara. De cop i volta, una escena de devoció matinal s’ha convertit en un funeral crepuscular. La vida és dura. El prota té una erecció. Per a descansar una mica —i perdre de vista els Adoradors de Cthulhu— agafa un tren a Andorra i se’n va cap a Astúries.
Fi.
És una llàstima que em costi tant fer resums de llibres. No li estic fent justícia.
En fi, m’ha agradat molt que els capítols siguin curts i et deixin amb l’ai al cor a l’últim moment. Ah, i les descripcions dels personatges estan molt aconseguides.

“El mito trágico de ‘El Ángelus’ de Millet” (Tusquets, 2002) de Salvador Dalí.

“El Código Dalí”. Un best-seller per a llegir al metro. Gènere negre a l’estil filldeputa de James Ellroy. Hi ha un assassinat infantil a la primera línia. L’autor no és suec, sinó empordanès.

El prota, artista, viu obsessionat amb un quadre de Millet —no faré l’acudit; la novel·la és dels anys trenta, quan el Palau de la Música tan sols era notícia perquè els anarquistes volien dinamitar la façana en nom del bon gust—. L’artista-prota pateix una malaltia mental; té brots de crítica-paranoide i es masturba excessivament. En un moment de daliri —joc de paraules— intueix la història subterrània de “L’Àngelus”, la pintura de Millet que el persegueix a tot arreu. Explica les visions que ha tingut als amics, però el prenen per boig. Deambula per les tertúlies dels cafès, assalta desconeguts i els repeteix la seva història. He seguit unes gotes de sang al desert, diu, i he vist un home castrat enfront d’una dona que prega als àngels i té el sexe dilatat d’una vaca i el cap d’una mantis i viu en una roda eterna de còpula-mort-còpula-mort-còpula-mort… De tots els borratxos que se l’escolten només un li recomana que investigui. Un paio amb les dents d’or. Per què no? Aquí comença la seva odissea personal —hi ha una societat secreta, els Adoradors de Cthulhu, que pretén impedir que doni amb la veritat—. Viatja a la Baixa Normandia i, després d’enrotllar-se amb la filla del director de la Casa Museu Jean-François Millet —en realitat no s’enrotllen; ella es despulla al llit mentre ell se la pela dempeus en una cadira i amb un clavell a la solapa de l’americana—, aconsegueix tafanejar la correspondència del pintor francès, i troba un esborrany de carta on el pintor confessa que volia fer un quadre sobre les terribles condicions de vida dels camperols però que, atenent al consell d’un amic, va reconèixer que un oli tràgic i crític amb la situació política no seria del gust burgès… Va fer uns canvis d’última hora, i sí, el quadre va anar a parar al menjador d’una mansió parisina sense escandalitzar ningú. A partir d’aquí el prota es trasllada al Museu d’Orsay, propietari actual de l’obra, i demana que el quadre se sotmeti a l’anàlisi de raigs X. El director s’hi nega. El prota treu una pistola —robada al cadàver d’un dels Adoradors de Cthulhu que pretenia liquidar-lo— i li apunta els collons. El director cedeix —sent una gran estima pels seus testicles— i al quadre li fan una radiografia que revela una imatge soterrada: entre els dos personatges hi ha una forma paral·lilepípeda menuda. Un taüt de la talla S o menor encara. De cop i volta, una escena de devoció matinal s’ha convertit en un funeral crepuscular. La vida és dura. El prota té una erecció. Per a descansar una mica —i perdre de vista els Adoradors de Cthulhu— agafa un tren a Andorra i se’n va cap a Astúries.

Fi.

És una llàstima que em costi tant fer resums de llibres. No li estic fent justícia.

En fi, m’ha agradat molt que els capítols siguin curts i et deixin amb l’ai al cor a l’últim moment. Ah, i les descripcions dels personatges estan molt aconseguides.

# / El mito trágico de El Ángelus de Millet / Salvador Dalí
*