{niudelagarsa}

Tancat per vacances. Me’n vaig a Tarascones.

Fri, 07 May 2010 20:24:00 +0200

Tancat per vacances. Me’n vaig a Tarascones.

“A dues veus / A dos voces”. Dimecres 12 de maig a...

Thu, 06 May 2010 12:20:00 +0200

“A dues veus / A dos voces”.

Dimecres 12 de maig a les 19:30h / a la llibreria La Central (carrer Mallorca 237*)

Telonejaré Manuel Vilas i, si hi ha buena onda, farem un duet. Modera Borja Bagunyà. Més info aquí.

* Acabo d’adonar-me que La Central té el mateix número que l’habitació maleïda de El resplandor. Que lo sepas.

Troballes (6) Ahir devia ser dia de recollida de mobles i...

Thu, 25 Mar 2010 10:10:39 +0100

Troballes (6)

Ahir devia ser dia de recollida de mobles ~~i trastos que no serveixen per re~~, perquè baixant de la Bodegueta de Pàdua ens anàvem trobant llibres pel camí. Vaig poder triar, fins i tot: “Narayama” de Shichirô Fukazawa, “Llibre de l’evidència” de John Banville i —last but best— “Dianética” de L. Ronald Hubbard! I a les tres del matí vaig trobar una carta de la baralla espanyola: 5 de bastos.

[Spam #3: El Sistema D13] El “Twistanschauung” al...

Thu, 25 Mar 2010 09:50:00 +0100

[Spam #3: El Sistema D13]

El “Twistanschauung” al webcòmic del Sistema D13.

:-)

“Pedro Páramo” (Anagrama, 1993) de Juan Rulfo. Hi ha...

Fri, 19 Mar 2010 07:54:54 +0100

“Pedro Páramo” (Anagrama, 1993) de Juan Rulfo.

Hi ha aquest tipus de novel·les que podríem anomenar progressives: el punt de partida és unívoc però es van eixamplant sobre la marxa, incorporant veus i informació.

Potser per a insistir en aquest recurs del més i més i més, mentre llegia “Pedro Páramo” el llibre —l’objecte— s’anava desmuntant. A l’entrada del poble de Comala algunes pàgines ballaven. Vaig fer l’esforç de no obrir gaire el llibre perquè temia que els primers fulls es desencolessin però, efectivament, això és el que va passar cap a la meitat del llibre. El crescendo de destrucció —¿l’escalada de violència?— va acabar amb la tripa separada del llom. Ara és impossible llegir “Pedro Páramo” sense que acabi escampat per terra, desordenat. Esta novela se autodestruirá en cinco segundos. Bravo, Compactos Anagrama.

"Y a veces se nos olvida / que nos queremos”."

Mon, 15 Mar 2010 18:59:00 +0100

“Y a veces se nos olvida / que nos queremos”.”

- “Tu a Boston y yo a Estocolmo” (2001) de Piter Bålda {Mals poemes; bon vers}

Si tot va bé “Un poble que es deia Tarascones”...

Fri, 12 Mar 2010 19:18:28 +0100

Si tot va bé “Un poble que es deia Tarascones” recordarà “Solaris”. Estamos en ello.

"Mi infancia fue un balón / botando contra un muro / de una ciudad sin prados / —así de simple,..."

Wed, 10 Mar 2010 08:00:00 +0100

“Mi infancia fue un balón / botando contra un muro / de una ciudad sin prados / —así de simple, escueta— / y la pequeña ilíada / de dos cuadras rivales”.”

- “Lotes baldíos” (1984) de Fabio Morábito {Resulta que diumenge vaig veure “Invictus” de Clint Eastwood i, per a no donar-li gaires voltes a la peli —i sobretot, no comparar-la amb “Braveheart”—, em vaig quedar pensant en el matrimoni penós entre l’esport i la literatura. L’endemà llegeixo un poema titulat “Recuento”, on Morábito gira la vista cap als anys d’escola i on la pilota hi juga un paper essencial, èpic. Siempre hablando de fútbol}

Llegir als bars de Barcelona (7) Al Mauri de Provença amb...

Mon, 08 Mar 2010 20:35:25 +0100

Llegir als bars de Barcelona (7)

Al Mauri de Provença amb Aribau pots alternar la lectura amb una mica de telestreet —el que sempre hem fet a les terrassetes, però amb un vidre pel mig; així dissimules—. Te la claven amb el cafè; per compensar, queda’t a llegir més de tres hores; això els emprenya molt.

Si és Creative Commons no és robar, no? La foto, aquí.

“Caos, creatividad y conciencia cósmica” (Ellago...

Mon, 08 Mar 2010 20:17:57 +0100

“Caos, creatividad y conciencia cósmica” (Ellago Ediciones, 2005) de Rupert Sheldrake, Terence McKenna i Ralph Abraham.

Aprofito per a confessar una por: abans que allò que descriuen, temo l’estètica de les teories. M’inquieta el vestuari new age —coloraines, faldilles estampades, classes de dansa del ventre— de certes idees, mentre que una teoria amb una bata de laboratori científic em tranquilitza. D’això se’n diu prejudici i manca de profunditat crítica… I sí, és el meu prejudici, però no puc negar que facilita les coses —com tots els prejudicis—; principalment, m’ajuda a prendre decisions sobre el que vull llegir i el que no.

I ara el problema —allà on no funciona el prejudici—: quan topo amb personatges amfibis com Terence McKenna o Rupert Sheldrake no sé per on pillar-los. ¿Activo el mur d’incredulitat? ¿Escolto? Són autors formats a la universitat, coneixedors de la vida acadèmica, al cap i a la fi, però provoquen un gran repelús a bona part de la població científica, més que res perquè són gent que ha pres la decisió d’apropar la ciència a qüestions d’espiritualitat i de consciència.

A continuació, algunes de les idees menys sonades, i menys discutibles, de la conversa entre McKenna, Sheldrake i Abraham:

«Tendemos a mudarnos a ciudades que nos apartan de la naturaleza. En nuestro medio mental, hacemos lo mismo.[…] Cuando vamos a los límites físicos, como el desierto, la selva y la naturaleza remota y salvaje, y cuando vamos a los límites mentales con la meditación, los sueños y la psicodelia descubrimos una flora y fauna extremadamente ricas en la imaginación. Esta esfera es ignorada a causa de nuestra tendencia a ver con palabras, a construir con palabras y a dar la espalda al rugiente océano de fenómenos que, de otra manera, desbordarían completamente nuestras metáforas». McKenna.

«Si centramos nuestra atención en los rituales y días especiales podemos esforzarnos por mantener nuestra conciencia de forma muy similar a cuando nos esforzamos por mantener nuestro jardín». Abraham.

«La crisis medioambiental se nos viene encima a la velocidad de un maremoto. A largo plazo, se comparará con el Diluvio de Noé.» Abraham.

«Enseñar que la historia es un sistema de resonancias entrelazadas en el cual estamos todos imbuidos. Debemos explicar a nuestros hijos que se les va a exigir que tomen decisiones que afectaran al estado de la vida en este planeta durante los milenios futuros. […] Yo defino la educación ampliamente como la inculcación de actitudes que pueden hacer que actuemos de forma general por el interés de todos». McKenna.

“Escribí tu primera obra maestra en 30 días (o por lo...

Thu, 04 Mar 2010 08:16:00 +0100

“Escribí tu primera obra maestra en 30 días (o por lo menos escribí)” (12)

Als escriptors joves, Amanda Sykuler els recomana fugir de la primera persona del singular als seus escrits. «Eviten, por el amor de Dios, hacerse l*s gracios*s o hacerse l*s listill*s». Es veu que la primera persona dóna peu a lluir ironia, mentre que la tercera suavitza tota exhibició personal, sigui per la banda humorística o la intel·lectual.

~~Diria que Sykuler és d’aquelles que diferencien entre ser graciós i fer-se el graciós.~~

Això, jovent, escriviu-vos el melic, si voleu, però feu-ho en tercera del singular. Com Diego Armando.

“El mito trágico de ‘El Ángelus’ de...

Wed, 03 Mar 2010 19:32:00 +0100

“El mito trágico de ‘El Ángelus’ de Millet” (Tusquets, 2002) de Salvador Dalí.

“El Código Dalí”. Un best-seller per a llegir al metro. Gènere negre a l’estil filldeputa de James Ellroy. Hi ha un assassinat infantil a la primera línia. L’autor no és suec, sinó empordanès.

El prota, artista, viu obsessionat amb un quadre de Millet —no faré l’acudit; la novel·la és dels anys trenta, quan el Palau de la Música tan sols era notícia perquè els anarquistes volien dinamitar la façana en nom del bon gust—. L’artista-prota pateix una malaltia mental; té brots de crítica-paranoide i es masturba excessivament. En un moment de daliri —joc de paraules— intueix la història subterrània de “L’Àngelus”, la pintura de Millet que el persegueix a tot arreu. Explica les visions que ha tingut als amics, però el prenen per boig. Deambula per les tertúlies dels cafès, assalta desconeguts i els repeteix la seva història. He seguit unes gotes de sang al desert, diu, i he vist un home castrat enfront d’una dona que prega als àngels i té el sexe dilatat d’una vaca i el cap d’una mantis i viu en una roda eterna de còpula-mort-còpula-mort-còpula-mort… De tots els borratxos que se l’escolten només un li recomana que investigui. Un paio amb les dents d’or. Per què no? Aquí comença la seva odissea personal —hi ha una societat secreta, els Adoradors de Cthulhu, que pretén impedir que doni amb la veritat—. Viatja a la Baixa Normandia i, després d’enrotllar-se amb la filla del director de la Casa Museu Jean-François Millet —en realitat no s’enrotllen; ella es despulla al llit mentre ell se la pela dempeus en una cadira i amb un clavell a la solapa de l’americana—, aconsegueix tafanejar la correspondència del pintor francès, i troba un esborrany de carta on el pintor confessa que volia fer un quadre sobre les terribles condicions de vida dels camperols però que, atenent al consell d’un amic, va reconèixer que un oli tràgic i crític amb la situació política no seria del gust burgès… Va fer uns canvis d’última hora, i sí, el quadre va anar a parar al menjador d’una mansió parisina sense escandalitzar ningú. A partir d’aquí el prota es trasllada al Museu d’Orsay, propietari actual de l’obra, i demana que el quadre se sotmeti a l’anàlisi de raigs X. El director s’hi nega. El prota treu una pistola —robada al cadàver d’un dels Adoradors de Cthulhu que pretenia liquidar-lo— i li apunta els collons. El director cedeix —sent una gran estima pels seus testicles— i al quadre li fan una radiografia que revela una imatge soterrada: entre els dos personatges hi ha una forma paral·lilepípeda menuda. Un taüt de la talla S o menor encara. De cop i volta, una escena de devoció matinal s’ha convertit en un funeral crepuscular. La vida és dura. El prota té una erecció. Per a descansar una mica —i perdre de vista els Adoradors de Cthulhu— agafa un tren a Andorra i se’n va cap a Astúries.

Fi.

~~És una llàstima que em costi tant fer resums de llibres. No li estic fent justícia.~~

En fi, m’ha agradat molt que els capítols siguin curts i et deixin amb l’ai al cor a l’últim moment. Ah, i les descripcions dels personatges estan molt aconseguides.

"Dejó de interesarle el principio retórico del antiguo Lam-ko, según el cual el valor literario de un..."

Wed, 03 Mar 2010 08:21:00 +0100

“Dejó de interesarle el principio retórico del antiguo Lam-ko, según el cual el valor literario de un «nana» cualquiera reside en su fidelidad a uno o a varios modelos previos de la tradición textual, de manera que cualquier rasgo de originalidad creativa era calificado de imperfección imperdonable y de muestra de la miseria intelectual de un autor que no sabe tejer citas y referencias literarias, recomponer esquemas narrativos cien veces utilizados ataviándolos con imperteptibles «touches» de sedas prestadas asimismo de otros libros cuyos planos conceptuales y cuyas imaginerías proceden, recurrentes, de otros y otros, en una cadena interminable de espejos que se enfrentan silenciosos, multiplicando las apariencias hasta un infinito de vértigo y de frío”.”

- “Amor de Artur” (2009) de X. L. Méndez Ferrín {Vaja, el que deia el Comte de Lautréamont, que «La tradició és necessària; el progrés la implica»}

“Historia universal de Paniceiros” (Debate, 2002) de...

Tue, 02 Mar 2010 08:18:00 +0100

“Historia universal de Paniceiros” (Debate, 2002) de Xuan Bello.

És una preocupació de les literatures menors ~~—mentida; també inquieta les lletres en idiomes poderosos, però molt més a les literatures minoritàries—~~: ¿Com connectar amb l’interès lector i humà global, partint de situacions narratives locals? És una preocupació que el món hiperconnectat i el comerç editorial, on dominen unes literatures per damunt d’altres, ha sobredimensionat i que Xuan Bello, escriptor asturianu, resol de puta mare. Les històries de Paniceiros, un poblet de menys de cinquanta habitants, serveixen per a explicar el món; són d’utilitat universal. Si no es aquí, es en Pekín y si no en Pokón y si no en Beijing. Avalat per una cita d’Eugeni D’Ors al començament del llibre —«El alma popular es en todas partes la misma, […] una canción popular asturiana podrá pasar, con solo que le traduzcan el texto, por una canción popular rusa, o incaica, o del País de Gales»—, Xuan Bello pot anar connectant continguts tradicionals, de vegades amb aire de rondalla, amb continguts d’altres latituts geogràfiques i temporals, i rematar-los amb nous apunts memorístics: en un capítol, Bello asturianitza un conte de Borges —que, probablement, ja era una fracció de “Les mil i una nits”—, i aixó confereix caràcter mític a un dels habitants de Paniceiros; en un altre, parla de les boires i els llops de la infància, i lamenta la mort d’un paisatge —en el sentit més ampli i menys geogràfic possible— del que ell és cronista. És un llibre alephià i té més pàgines de les 182 que diu tenir-ne. Grande Paniceiros!

"Entrar en la literatura de Xosé Luis Méndez Ferrín sólo exige la posesión de una inteligencia..."

Mon, 01 Mar 2010 12:04:00 +0100

“Entrar en la literatura de Xosé Luis Méndez Ferrín sólo exige la posesión de una inteligencia literaria libre, es decir, desatada de los tópicos, arquetipos y expectativas que los códigos literarios dominantes en lengua castellana han ido acumulando sobre las otras literaturas «hermanas» presentes y actuantes en ese espacio compartido —y compartimentado— al que todavía correspondemos, aunque con chirriar de bisagras, con el término España. Literaturas «hermanas» nos decimos, pero vividas y sentidas en realidad o como hermanas pequeñas, o como hermanastras, o como cenicientas sin traje ni derechos propios para entrar en el baile, apenas aceptadas salvo que se plieguen a la condición humilde, decorativa o servicial que toda dama de compañía debe reunir. Una disimetría radical que viene explicada por ese «efecto de sumisión» según el cual mientras los lectores en castellano «estamos obligados» a leer a Faulkner en traducciones, los autores gallegos o vascos o catalanes, si quieren que los leamos, «están obligados» a ser traducidos al castellano. Lo peor de esta situación me parece que no es tanto la ignorancia que origina, por mucha que ésta sea, como la condescendencia con que el sistema literario y editorial español utiliza la desajustada interrelación para autodescribirse y autoafirmarse como único y prepotente amo y señor de un derecho de admisión frente al que aquellos que pretendan entrar en la fiesta deben demostrar de manera suficiente que saben «comportarse», mantener «las formas» y disponer de los convenientes atributos literarios y comerciales”.”

- Paraules de Constantino Bértolo —director de Caballo de Troya— a la introducció de “Amor de Artur” (2009) de Méndez Ferrín {És un pròleg valent —Impedimenta, sense perdre l’aire clàssic i seriós que la caracteritza, arrisca cada cop més—; unes línies endavant Bértolo escriu «Constatar una vez más que al nacionalismo cultural español lo único que le interesa de la literatura de sus colonias interiores es lo que éstas puedan aportar en plan etnografía regionalista más o menos pintoresca y predecible». Colonias interiores [sic!], this is hardcore! ¡¡¡El futbol no es política!!!}

“Escribí tu primera obra maestra en 30 días (o por lo...

Mon, 01 Mar 2010 09:47:45 +0100

“Escribí tu primera obra maestra en 30 días (o por lo menos escribí)” (11)

Amanda Sykuler l’anomena «frase chin-pon». És l’oració que recupera, al final del text i amb l’intenció de segellar-lo, alguna idea dita anteriorment. Acostuma a ser molt curta. Chin-pon. Produeix al cervell del lector una mena de flaix lluminós, perquè una frase passada fa contacte amb la frase final. El cervell lector s’encarrega d’unir-les. S’encén la llumeta.

Oh!

Mon, 01 Mar 2010 09:40:07 +0100

Oh!

"No puedo enviarle esa fotografía, pues sería falsa. En realidad ese banquete nupcial no existe en la..."

Sun, 28 Feb 2010 21:20:00 +0100

“No puedo enviarle esa fotografía, pues sería falsa. En realidad ese banquete nupcial no existe en la naturaleza; sólo se produce en cautividad, cuando las costumbres del animal se ven totalmente perturbadas. Sé que desde hace cien años, como consecuencia de las observaciones de Fabre que operaba sobre animales en cautividad, los mejores autores han repetido por todas partes esa historia inexacta; pero no porque una leyenda tenga sólidas raíces voy a colaborar en hacerla arraigar; al contrario, me esfuerzo en mis publicaciones y mis conferencias en restablecer una visión más exacta de los hechos: en condiciones naturales, el banquete nupcial de la mantis no existe”.”

- “El mito trágico de ‘El Ángelus’ de Millet” (2002) de Salvador Dalí {El fragment és d’una carta d’un entomòleg belga al qual Dalí demana una fotografia d’una femella de mantis religiosa cruspint-se el mascle mentre la fecunda}

Retrats (6) ¿Els tios grossos escriuen novel·les grosses? ¿Per...

Sun, 28 Feb 2010 08:36:43 +0100

Retrats (6)

¿Els tios grossos escriuen novel·les grosses? ¿Per què a la Wikipedia no ve l’alçada dels escriptors i el pes en quilos?

"Encima de la mesa de mi despacho están las fotos de Kafka, / (a la señora que limpia mi casa le dije..."

Sat, 27 Feb 2010 10:56:32 +0100

“Encima de la mesa de mi despacho están las fotos de Kafka, / (a la señora que limpia mi casa le dije que era mi bisabuelo / y le pareció muy guapo y comentó que mis ojos eran los suyos)”.”

- “El cielo” (2000) de Manuel Vilas { :-) }