![“La familia de Pascual Duarte” (Destino, 1979) de Camilo José Cela.
Faig una relectura paranoicomentidera del Pascual Duarte —si no, m’avorriria—. Em baso en una realitat alternativa en què Franco ha guanyat la guerra, el Real Madrid vesteix de blanc i Camilo José Cela és un escriptor de sensibilitat social i —préparate, nen— revolucionària. What if…1. Ja havia llegit el Pascual Duarte a l’insti i l’únic que recordava era un recurs tipogràfic que es repeteix al llarg de la narració. De debó, havia oblidat qui era Pascual Duarte i quines raons l’havien dut a resumir la seva experiència d’agrokiller; però conservava la imatge fidel d’una solució tipogràfica que confereix misteri i torna suspicaç el lector: a alguns paràgrafs els separa una línia de punts suspensius que va de banda a banda de la columna —justificada—. Si fa no fa, així «  . . . . . . . . . . . . .  », com els forats de bala al mur de Sant Felip Neri; una ràfega en línia recta, disparada per algú a qui no li tremola el pols. O un perfeccionista.2. Abans no veure el recurs com l’indicador de parts perdudes o incomprensibles del manuscrit de Pascual Duarte, m’estimo més entendre’l com una elipsi retòrica; argúcies del narrador —amagar per a aixecar sospites; «si tú te escondes, ellos buscan» que diu Tomás Pinzón, l’escriptor clandestí.3. Algú amb la mentalitat censora de Cela —turno de mañana— ha de conéixer bé la llista negra d’elements que no haurien de constar en una novel·la de l’any 40. Si fins i tot jo, sense haver viscut aquell període entranyable, intueixo quines són aquestes paraules non gratae —fem la prova; dels següents mots, ¿quins s’haurien d’ometre a qualsevol publicació espanyola de post-guerra? Nenúfar, terruño, Fraga, anarcosindicalismo, la tierra pal que la trabaja, San Juan de la Cruz… Mamadíssim— Cela, que cobrava per fotre tisorada, havia de tenir unes bones antenes per a detectar paràgrafs compromesos. Algú amb la mentalitat censora de Cela havia de saber-se de memòria el tòpic segons el qual «la censura no te vuelve más inteligente pero sí que te cabrea un huevo». Mejor ahorrársela. Burlar-la.4. Cela dedica el llibre «a mis enemigos, que tanto me han ayudado en mi carerra», mentre que Pascual Duarte dedica les quartilles al Conde de Torremejía, «quien al irlo a rematar el autor de este escrito le llamó Pascualillo y sonreía».5. Que Pascual Duarte ha assassinat el Conde de Torremejía —cacic del poble— s’explica indirectament. No és una de les escenes desenrotllades pel narrador.6. De fet, les dues setmanes de revolta campesina en què es produeix la mort del Conde de Torremejía, són esmentats de passada en una de les notes del transcriptor: «Sobre lo que no hay manera humana de averiguar nada es sobre su actuación durante los quince días de revolución que pasaron sobre su pueblo; si hacemos excepción del asesinato del señor González de la Riba [Conde de Torremejía] —del que nuestro personaje fue autor convicto y confeso—». I acaba afegint que «de haberse diferido algún tiempo su ejecución, [quizás] hubiera llegado él en sus memorias hasta el punto [la narració dels fets revolucionaris] y lo hubiera tratado con amplitud, pero lo cierto es que, como no ocurrió, la laguna que al final de sus días aparece no de otra forma que a base de cuento y de romance podría llenarse, solución que repugna a la veracidad de este libro».7. Formant part del bàndol feixista, se suposa que Cela va passar per Torremejía (Badajoz) del 8 de febrer al 3 de maig de 1939. Alguna història deuria escoltar.
8. A la manera paranoicohemingwayana, ens podríem valdre d’una Teoria de l’Iceberg per a “La familia de Pascual Duarte”; una teoria que defensi l’importància justament d’allò que s’obvia/insinua vagament, i que pel cas podria anomenar-se Teoria del Forat de Morter o Teoria de l’Amnèsia Històrica o Teoria de la Línia de Punts Suspensius…
9. No trobo info a la xarxa sobre la revolta de Torremejía. ¿Va existir?
10 (i al marge). La Wikipedia deixa anar, sense citar fonts, que «en la época de su publicación [se dijo] que esta novela es un plagio minucioso [sic] de otra obra francesa del siglo XIX». No tinc res a objectar. A favor del rewriting i el refriting.
11 (i més al marge). Imagino una novel·la rewriting i refriting —alhora frívola i pamfletària— en què Pascual Duarte, ressucitat al Riverworld de Philip José Farmer, detalla la seva participació en la lluita campesina contra els terratinents extremenys. Andreu Nin se l’escolta i Hemingway —amigo Ernie— es grata els collons.](http://25.media.tumblr.com/tumblr_ky19y6W9dC1qzub2to1_500.png)
“La familia de Pascual Duarte” (Destino, 1979) de Camilo José Cela.
Faig una relectura paranoicomentidera del Pascual Duarte —si no, m’avorriria—. Em baso en una realitat alternativa en què Franco ha guanyat la guerra, el Real Madrid vesteix de blanc i Camilo José Cela és un escriptor de sensibilitat social i —préparate, nen— revolucionària. What if…
1. Ja havia llegit el Pascual Duarte a l’insti i l’únic que recordava era un recurs tipogràfic que es repeteix al llarg de la narració. De debó, havia oblidat qui era Pascual Duarte i quines raons l’havien dut a resumir la seva experiència d’agrokiller; però conservava la imatge fidel d’una solució tipogràfica que confereix misteri i torna suspicaç el lector: a alguns paràgrafs els separa una línia de punts suspensius que va de banda a banda de la columna —justificada—. Si fa no fa, així « . . . . . . . . . . . . . », com els forats de bala al mur de Sant Felip Neri; una ràfega en línia recta, disparada per algú a qui no li tremola el pols. O un perfeccionista.
2. Abans no veure el recurs com l’indicador de parts perdudes o incomprensibles del manuscrit de Pascual Duarte, m’estimo més entendre’l com una elipsi retòrica; argúcies del narrador —amagar per a aixecar sospites; «si tú te escondes, ellos buscan» que diu Tomás Pinzón, l’escriptor clandestí.
3. Algú amb la mentalitat censora de Cela —turno de mañana— ha de conéixer bé la llista negra d’elements que no haurien de constar en una novel·la de l’any 40. Si fins i tot jo, sense haver viscut aquell període entranyable, intueixo quines són aquestes paraules non gratae —fem la prova; dels següents mots, ¿quins s’haurien d’ometre a qualsevol publicació espanyola de post-guerra? Nenúfar, terruño, Fraga, anarcosindicalismo, la tierra pal que la trabaja, San Juan de la Cruz… Mamadíssim— Cela, que cobrava per fotre tisorada, havia de tenir unes bones antenes per a detectar paràgrafs compromesos. Algú amb la mentalitat censora de Cela havia de saber-se de memòria el tòpic segons el qual «la censura no te vuelve más inteligente pero sí que te cabrea un huevo». Mejor ahorrársela. Burlar-la.
4. Cela dedica el llibre «a mis enemigos, que tanto me han ayudado en mi carerra», mentre que Pascual Duarte dedica les quartilles al Conde de Torremejía, «quien al irlo a rematar el autor de este escrito le llamó Pascualillo y sonreía».
5. Que Pascual Duarte ha assassinat el Conde de Torremejía —cacic del poble— s’explica indirectament. No és una de les escenes desenrotllades pel narrador.
6. De fet, les dues setmanes de revolta campesina en què es produeix la mort del Conde de Torremejía, són esmentats de passada en una de les notes del transcriptor: «Sobre lo que no hay manera humana de averiguar nada es sobre su actuación durante los quince días de revolución que pasaron sobre su pueblo; si hacemos excepción del asesinato del señor González de la Riba [Conde de Torremejía] —del que nuestro personaje fue autor convicto y confeso—». I acaba afegint que «de haberse diferido algún tiempo su ejecución, [quizás] hubiera llegado él en sus memorias hasta el punto [la narració dels fets revolucionaris] y lo hubiera tratado con amplitud, pero lo cierto es que, como no ocurrió, la laguna que al final de sus días aparece no de otra forma que a base de cuento y de romance podría llenarse, solución que repugna a la veracidad de este libro».
7. Formant part del bàndol feixista, se suposa que Cela va passar per Torremejía (Badajoz) del 8 de febrer al 3 de maig de 1939. Alguna història deuria escoltar.
8. A la manera paranoicohemingwayana, ens podríem valdre d’una Teoria de l’Iceberg per a “La familia de Pascual Duarte”; una teoria que defensi l’importància justament d’allò que s’obvia/insinua vagament, i que pel cas podria anomenar-se Teoria del Forat de Morter o Teoria de l’Amnèsia Històrica o Teoria de la Línia de Punts Suspensius…
9. No trobo info a la xarxa sobre la revolta de Torremejía. ¿Va existir?
10 (i al marge). La Wikipedia deixa anar, sense citar fonts, que «en la época de su publicación [se dijo] que esta novela es un plagio minucioso [sic] de otra obra francesa del siglo XIX». No tinc res a objectar. A favor del rewriting i el refriting.
11 (i més al marge). Imagino una novel·la rewriting i refriting —alhora frívola i pamfletària— en què Pascual Duarte, ressucitat al Riverworld de Philip José Farmer, detalla la seva participació en la lluita campesina contra els terratinents extremenys. Andreu Nin se l’escolta i Hemingway —amigo Ernie— es grata els collons.
