“La sequía” (Minotauro, 1979) de J. G. Ballard.
1. Al quart capítol ja hi mor un cigne. ¿Declaració d’intencions?
2. Una imatge que no em trec del cap: «Siguieron a Quilter hasta el cementerio cercano a la ciudad, mientras él buscaba entre los escombros que cubrían los coches, hundiendo la vara a través de la arena hasta tocar las capotas. La mayoría de los vehículos estaban ya ocupados, pero al fin encontraron una limusina vacía y enterraron a la señora Quilter en el asiento de atrás». Toma.
3. Una altra imatge: els jardins negres d’una zona residencial després dels incendis.
4. Proximitat: els personatges vesteixen d’Inditex, es pensen que condueixen un cotxe verd i que l’Estat té l’obligació de solucionar els seus problemes.
5. Ho he calculat i el 85% dels capítols entren amb una referència temporal: «Dos horas más tarde», «Poco antes del crepúsculo», «Durante una hora», etc.
6. Hi surten un munt d’animals però al final —en número— guanyen els vehicles.
7. No sé si ho he entès bé: si amb la catàstrofe canvia el paisatge social i desapareixen els nostres accessoris tècnics, ¿canvia la nostra identitat? ¿Psicogeografia del desastre?
8. Alt contingut de comparacions. Como, como, como.
9. El Ballard paisatgista de vegades em farta.
10. L’escena de la caravana cap a la platja: un apocalipsi cap al que tots hi van en cotxe.
11. No he llegit l’original però pinta que la traducció complica alguns passatges. Els americanismes no molesten; és una qüestió de claredat o ritme, no ho sé. El traductor és Luís Doménech, aka Francisco Porrúa, aka Paco Porrúa, aka Minotauro-Head, aka Juan Palomo —editor i traductor—, aka 100-años-de-soledad. Cortázar va dedicar-li Todos los fuegos el fuego. Porrúa ho va fer tot al lado d’aquí i al d’allà. Potser és el nostre pare i no ho sabem. ¿Què dic? Hem mamat ciència-ficció, ¿no? Aleshores, Porrúa és la nostra mare indiscutible.
12. ¿Com es pot escriure una novel·la així l’any 65? ¿Quin futur immediat i negre pintaria Ballard a dia d’avui?
