{niudelagarsa}

Llibres publicats el 2009 que —si tingués calers— regalaria:

“Els jugadors de whist” (Empúries) de Vicenç Pagès Jordà. Perquè són tres novel·les pel preu d’una, actualitza la definició d’amor-obsessiu post-facebook, i mola jugar al trivial de les referències culturals.

“Algo de mi mismo” (Pre-textos) de Rudyard Kipling. Perquè escriu senzill i exquisit alhora; capaç de dir sustitutos continentales importados en comptes d’esclaus negres africans. Una esvàstica a la coberta d’aquesta biografia i pujarien les vendes.

“El rival de Prometeo. Vidas de autómatas ilustres” (Impedimenta) de Marta Peirano i Sonia Bueno (Ed). Perquè Impedimenta edita a dues tintes i amb carinyu, i els llibres que apleguen textos d’èpoques, gèneres i autors dispars —encara que parlin de robots i humans— es llegeixen amb més ànsia i curiositat.

“Contes” (Labutxaca) de John Cheever. Perquè són contes i són de Cheever. I perquè és més lleugera i barata que l’edició de Proa.

“Génesis” (Salamandra) de Bernard Beckett. Perquè si tens cosins young-adult és millor que els adoctrinis tu amb les teves idees que no pas els pares, l’escola o la televisió.

“Todos los cuentos” (Tusquets) de Cristina Fernández Cubas. Perquè és necessari promocionar la literatura catalana. I si és de la fantàstica, millor.

“Al peu de l’escala” (Edicions 62) de Lorrie Moore. Perquè vull, perquè tinc ganes que plogués. No l’he llegit encara.

“El fondo del cielo” (Mondadori) de Rodrigo Fresán. Perquè si a Fresán el comptem com a extraterrestre sense gènere —ni ciència-ficció ni lite seriosa— em queda una llista de recomanacions on es respecta la paritat —4 senyors, 4 senyores i 1 àlien—. Bon nadal.

“La hija de la puta y otros cuentos” (Emecé, 2004) de Richard Russo.

Ara diré una animalada: si m’embenen els ulls i em donen a llegir —???????— contes barrejats de Richard Russo, Richard Bausch i Tobias Wolff, no seré capaç d’endevinar l’autor. Els tres són marques blanques de diferents supermercats, però sortides de la mateixa fàbrica. Made in USA. Potser hauria de llegir més abans de pensar segons quines coses… Sí, clar.

Tot i que “El faro de Monhegan” sembla rescatat d’una antologia remota —primerenca, inexperta—, hi ha contes ben quadrats que responen al Manual d’Estil de l’American Short Story —allà tenen una revista de contes cada deu habitants, és lògic que la disciplina estigui professionalitzada i regulada com cal.

Al conte “La hija de la puta” se sospita que la literatura no menteix tant com pretén el tòpic i que, en el fons, pot il·luminar els relats ocults de la nostra memòria.

A “Veneno” es parla del sentiment de culpa, derivat de l’ascens social, que pateixen alguns artistes amb èxit; un dels personatges és la mala consciència personificada de l’altre.

No ve a cuentu: la libèl·lula d’Emecé hauria de voletejar per dintre el llibre.

“Siete cuentos imposibles” (Lumen, 2008) de Javier Argüello.

Les comparacions són odioses. Les enumeracions, també. “Zeezir” pertany a la família dels relats sobre farsa i escriptura que, la veritat, em tornen boig, però li pesa “El alba malograda” de Kipling o “Tlön, Uqbar, Orbius Tertius” —no m’atreveixo a dir “La tercera verdad” de Giardino perquè no sé si Argüello es gaire comiquero.

L’aiguabarreig de “Las ruinas circulares” i “La noche boca arriba” desemboca en “Volver a verla”. Més protagonistes escriptors.

A “Gravedad” es perd la cosa acadèmica: va d’una casa construida de cap per avall per a viure-hi després que el sentit de la gravetat s’inverteixi… El pots resumir per a narrar-lo a la canalla i que al final juguin a inventar més imatges impossibles i poètiques —el pixum se n’aniria cap al sol i l’apagaria, els salzes plorarien cap a dalt, les sardines xocarien contra la lluna, etc.

Per últim destaca “Relato acerca del tiempo, de un cuento viejo y de la manera extraña en que ocurren las cosas” que citant un relat astut de Max Beerbohm —inclós a “Antología de la literatura fantástica” de Borges, Bioy i Ocampo— acaba passejant per Londres amb Vila-Matas. Tan sols li sobren les grans frases «acerca del tiempo» i el viatge en tren.

“Siete cuentos imposibles” només el pot escriure —sé de què parlo— un pipioli de menys de 28 anys, enamorat dels mestres, irresponsable, cec, il·lusionat i lladre. Sobretot, lladre. Llegir-lo m’ha forçat a buscar “Antología de la literatura fantástica” per a repassar “Enoch Soames”, el conte de Beerbohm. A la biblioteca constava com a disponible però no hi ha hagut manera de localitzar-lo. L’han robat. Suposo que deu ser la mateixa persona que ha fet desaparéixer els llibrets de La Biblioteca de Babel de Siruela —crec que a internet es paguen a vuitanta eurazos i, si no, és un plaer guardar-los a casa i salvar-los de la pell greixosa d’altra gent que llegeix el mateix que llegia Borges per a escriure el mateix que escrivia Borges…

L’acudit de la imatge és de Beerbohm. Amb el temps tot és robar i restituir.

[Spam #2: Punt vermell]

Una aranyeta esclafada en una de les pàgines del “Twistanschauung”.

[Spam #1: Planeta Hongo]

Al Guillamon no li agraden els excessos del “Twistanschauung”. Crítica a la pàgina 13 del Cultura/s. Llegir la ressenya.