{niudelagarsa}

“El rival de Prometeo. Vida de autómatas ilustres” (Impedimenta, 2009) de Sonia Bueno Gómez-Tejedor i Marta Peirano (Ed).

Va de robots. Un itinerari històric fet de textos d’autors i èpoques diferents. Un collage, com Frankenstein. Comences llegint sobre un ànec mecànic que replicava les funcions de l’aparell digestiu, i que la gent del segle XVIII visitava com una atracció de circ. Passes pàgina i, amb el text de Descartes, t’adones que en cert moment els rellotges i els molins d’aigua van ser les metàfores que explicaven el món i el cos humà —avui tot són xarxes i rizomes, o potser jo estic no estic al dia—. De la mà de Poe t’assabentes d’això. Ambrose Bierce també toca el tema. Rellegeixes “El hombre de la arena” d’E. T. A. Hoffmann. “Lo siniestro” de Freud te’l saltes perquè és millor saber què respon Turing a la pregunta “¿Puede pensar una máquina?”. En fi, quan te’n vols adonar et trobes a l’any 2030, en un assaig de Vernor Vinge que anticipa el futur —un dels futurs possibles en què el desenvolupament tecnològic serà geomètricament accelerat i riute’n de la llei de Moore—. L’he llegit a tota hòstia com si se’ns acabés el temps. L’abstract ja és prou contundent, «En los próximos treinta años conseguiremos los medios tecnológicos para crear una inteligencia sobrehumana. Poco después, la era humana habrá concluido»; el segueix una explicació dels mitjans pels quals la ciència, segons Vinge, pot provocar una singularitat tecnològica:

a. Poden desenvolupar-se «ordinadors conscients», d’intel·ligència sobrehumana.

b. Xarxes extenses d’ordinadors (i els seus usuaris associats) poden viure un «despertar de la consciència» i afirmar-se com una entitat d’intel·ligència sobrehumana.

c. La interacció humans-ordinador pot arribar a un punt de proximitat en què els usuaris es considerin sobrehumanament intel·ligents.

d. La biociència pot proporcionar mitjans per a incrementar l’intel·lecte humà.

<Glups!> Ho tatxo que sembla html i no una onomatopeia.

Glups!

¿Ho deia Rafael Llopis? «El escritor de ciencia ficcion siempre ha estado allí, antes incluso de que se le llamara porque resultaba necesario». Si no ho deia Llopis —la cita se m’escapa cada vegada que obro el llibre!— tant se val, perquè il·lustra aquesta qualitat de la ciència-ficció de disposar la consciència col·lectiva per a les idees del futur flagrant.

*

P: ¿Per què Impedimenta fa aquests llibres de puta mare?

R: Home, no han pagat la meitat dels drets d’autor; així que han invertit en dues tintes, paper de qualitat i un dissenyador que sap posar la tipo —inclús imitar les decisions ortotipogràfiques d’altres èpoques—. ♥!

Llibres publicats el 2009 que —si tingués calers— regalaria:

“Els jugadors de whist” (Empúries) de Vicenç Pagès Jordà. Perquè són tres novel·les pel preu d’una, actualitza la definició d’amor-obsessiu post-facebook, i mola jugar al trivial de les referències culturals.

“Algo de mi mismo” (Pre-textos) de Rudyard Kipling. Perquè escriu senzill i exquisit alhora; capaç de dir sustitutos continentales importados en comptes d’esclaus negres africans. Una esvàstica a la coberta d’aquesta biografia i pujarien les vendes.

“El rival de Prometeo. Vidas de autómatas ilustres” (Impedimenta) de Marta Peirano i Sonia Bueno (Ed). Perquè Impedimenta edita a dues tintes i amb carinyu, i els llibres que apleguen textos d’èpoques, gèneres i autors dispars —encara que parlin de robots i humans— es llegeixen amb més ànsia i curiositat.

“Contes” (Labutxaca) de John Cheever. Perquè són contes i són de Cheever. I perquè és més lleugera i barata que l’edició de Proa.

“Génesis” (Salamandra) de Bernard Beckett. Perquè si tens cosins young-adult és millor que els adoctrinis tu amb les teves idees que no pas els pares, l’escola o la televisió.

“Todos los cuentos” (Tusquets) de Cristina Fernández Cubas. Perquè és necessari promocionar la literatura catalana. I si és de la fantàstica, millor.

“Al peu de l’escala” (Edicions 62) de Lorrie Moore. Perquè vull, perquè tinc ganes que plogués. No l’he llegit encara.

“El fondo del cielo” (Mondadori) de Rodrigo Fresán. Perquè si a Fresán el comptem com a extraterrestre sense gènere —ni ciència-ficció ni lite seriosa— em queda una llista de recomanacions on es respecta la paritat —4 senyors, 4 senyores i 1 àlien—. Bon nadal.