“Pedro Páramo” (Anagrama, 1993) de Juan Rulfo.
Hi ha aquest tipus de novel·les que podríem anomenar progressives: el punt de partida és unívoc però es van eixamplant sobre la marxa, incorporant veus i informació.
Potser per a insistir en aquest recurs del més i més i més, mentre llegia “Pedro Páramo” el llibre —l’objecte— s’anava desmuntant. A l’entrada del poble de Comala algunes pàgines ballaven. Vaig fer l’esforç de no obrir gaire el llibre perquè temia que els primers fulls es desencolessin però, efectivament, això és el que va passar cap a la meitat del llibre. El crescendo de destrucció —¿l’escalada de violència?— va acabar amb la tripa separada del llom. Ara és impossible llegir “Pedro Páramo” sense que acabi escampat per terra, desordenat. Esta novela se autodestruirá en cinco segundos. Bravo, Compactos Anagrama.
