Acabo de rellegir “Al margen del tiempo”, un conte de Murray Leinster que de petit m’impressionava força —universos paral·lels i desviacions històriques—. En fi, el mundillu what if i els canvis de gustos lectors… ¿I si els maies haguessin descobert Europa? ¿I si mon pare no hagués tingut “La edad de oro de la ciencia ficción” d’Asimov? ¿I si Leinster hagués titulat el conte “Missouri is not Missouri”? Aleshores, els Premis Sidewise de literatura ucrònica ¿es dirien Premis Missouri?
![“El hombre en el castillo” (Minotauro, 1974) de Philip K. Dick.1. Estic rellegint el que tinc de Philip K. Dick per a descobrir en quin moment deixa d’escriure sempre la mateixa novel·la i comença a escriure la mateixa novel·la però jugant amb l’estil per a fotre-li canya als temes de fons —l’entrada amb els bitxets de “Una mirada a la oscuridad” és un bon boníssim exemple—.
2. Sovint la ciència-ficció —com que presenta realitats diferents a la nostra— ha d’entrar en minúcies tecnològiques o colar, enmig de la narració, notes explicatives de la situació política, social… Hi ha dues fòrmules per a integrar la info, d’un món diferent al nostre, en la narració: (1) la barroera, «Los pinochs —el gobierno títere blanco de Sacramento—»; i (2) la subtil, «Cuando los japoneses tomaron Hawai, lo habían enviado a la costa oeste». No hi ha color. La fòrmula barroera ve a ser una mena d’interrupció —per convenció, pàgines i pàgines de ci-fi, no sempre la detectem com un problema però, com tota acotació, és abrupta—; mentre que la opció subtil s’adapta al text, troba la manera d’anar lligada a l’acció o la descripció dels personatges i, per tant, passa amb tota naturalitat.
3. La traducció. Conoisseur = Conocedor? Morosely = Morosamente?
4. El capítol 3 comença així: «Al atardecer, alzando los ojos, Juliana vio el punto luminoso que describía un arco en el cielo y desaparecía en el oeste. Uno de esos cohetes nazis, se dijo a sí misma, en vuelo hacia la costa». A les primeres pàgines de “El arco iris de gravedad” hi ha una escena similar: «Hacia Oriente,en el cielo rosado, algo acaba de resplandecer con grandes destellos. Una nueva estrella; nada menos digno de atención. Se apoya sobre el parapeto para mirar. El punto brillante ya se ha convertido en una breve línea vertical de color blanco. Debe de estar en algún lugar por encima del mar del Norte…, por lo menos a esa distancia… Abajo, campos de hielo y una fría mancha de sol […] ¿Qué es? Nunca ocurre nada semejante. Pero Pirata lo sabe, a fin de cuentas. Lo vio en una película hace quince días…, se trata de una estela de humo. Ahora se ve un dedo más alta. Pero no es a estela de un avión. Los aviones no se lanzan verticalmente. Se trata de la nueva y todavía Muy Secreta bomba-cohete alemana». La pregunta és: si un surt l’any 1973 i l’altre el 1962, ¿en quin moment colisionaran els dos coets?
5. Alguns passatges sobre “La langosta se ha posado” són massa forçats perquè estan pendents de com el lector contrastarà la info amb el seu món.
6. El col·leccionisme d’antiguitats com a il·lusió col·lectiva consensuada. Interessant, en una novel·la sobre la noció de realitat.
7. Se suposa que Dick va consultar l’I Ching per a construir la trama i el rumb de la novel·la. Sona a cuentu xinu, però Dick fins i tot renegava del final del llibre i culpava l’oracle de certes decisions que ell com autor mai no hauria près (!).
8. ¿Jane Charlotte Dick és viva al món de “El hombre en el castillo”?](http://25.media.tumblr.com/tumblr_ktd5ramLDD1qzub2to1_500.png)
“El hombre en el castillo” (Minotauro, 1974) de Philip K. Dick.
1. Estic rellegint el que tinc de Philip K. Dick per a descobrir en quin moment deixa d’escriure sempre la mateixa novel·la i comença a escriure la mateixa novel·la però jugant amb l’estil per a fotre-li canya als temes de fons —l’entrada amb els bitxets de “Una mirada a la oscuridad” és un bon boníssim exemple—.
2. Sovint la ciència-ficció —com que presenta realitats diferents a la nostra— ha d’entrar en minúcies tecnològiques o colar, enmig de la narració, notes explicatives de la situació política, social… Hi ha dues fòrmules per a integrar la info, d’un món diferent al nostre, en la narració: (1) la barroera, «Los pinochs —el gobierno títere blanco de Sacramento—»; i (2) la subtil, «Cuando los japoneses tomaron Hawai, lo habían enviado a la costa oeste». No hi ha color. La fòrmula barroera ve a ser una mena d’interrupció —per convenció, pàgines i pàgines de ci-fi, no sempre la detectem com un problema però, com tota acotació, és abrupta—; mentre que la opció subtil s’adapta al text, troba la manera d’anar lligada a l’acció o la descripció dels personatges i, per tant, passa amb tota naturalitat.
3. La traducció. Conoisseur = Conocedor? Morosely = Morosamente?
4. El capítol 3 comença així: «Al atardecer, alzando los ojos, Juliana vio el punto luminoso que describía un arco en el cielo y desaparecía en el oeste. Uno de esos cohetes nazis, se dijo a sí misma, en vuelo hacia la costa». A les primeres pàgines de “El arco iris de gravedad” hi ha una escena similar: «Hacia Oriente,en el cielo rosado, algo acaba de resplandecer con grandes destellos. Una nueva estrella; nada menos digno de atención. Se apoya sobre el parapeto para mirar. El punto brillante ya se ha convertido en una breve línea vertical de color blanco. Debe de estar en algún lugar por encima del mar del Norte…, por lo menos a esa distancia… Abajo, campos de hielo y una fría mancha de sol […] ¿Qué es? Nunca ocurre nada semejante. Pero Pirata lo sabe, a fin de cuentas. Lo vio en una película hace quince días…, se trata de una estela de humo. Ahora se ve un dedo más alta. Pero no es a estela de un avión. Los aviones no se lanzan verticalmente. Se trata de la nueva y todavía Muy Secreta bomba-cohete alemana». La pregunta és: si un surt l’any 1973 i l’altre el 1962, ¿en quin moment colisionaran els dos coets?
5. Alguns passatges sobre “La langosta se ha posado” són massa forçats perquè estan pendents de com el lector contrastarà la info amb el seu món.
6. El col·leccionisme d’antiguitats com a il·lusió col·lectiva consensuada. Interessant, en una novel·la sobre la noció de realitat.
7. Se suposa que Dick va consultar l’I Ching per a construir la trama i el rumb de la novel·la. Sona a cuentu xinu, però Dick fins i tot renegava del final del llibre i culpava l’oracle de certes decisions que ell com autor mai no hauria près (!).
8. ¿Jane Charlotte Dick és viva al món de “El hombre en el castillo”?
“La langosta se ha posado” (Minotauro, 1974) de Hawthorne Abendsen.
Llegir novel·la històrica, ¿per què no? En una traducció argentina que diu llamado, altoparlante, i morosamente, ¿per què no?
