{niudelagarsa}

“Historia universal de Paniceiros” (Debate, 2002) de Xuan Bello.

És una preocupació de les literatures menors —mentida; també inquieta les lletres en idiomes poderosos, però molt més a les literatures minoritàries—: ¿Com connectar amb l’interès lector i humà global, partint de situacions narratives locals? És una preocupació que el món hiperconnectat i el comerç editorial, on dominen unes literatures per damunt d’altres, ha sobredimensionat i que Xuan Bello, escriptor asturianu, resol de puta mare. Les històries de Paniceiros, un poblet de menys de cinquanta habitants, serveixen per a explicar el món; són d’utilitat universal. Si no es aquí, es en Pekín y si no en Pokón y si no en Beijing. Avalat per una cita d’Eugeni D’Ors al començament del llibre —«El alma popular es en todas partes la misma, […] una canción popular asturiana podrá pasar, con solo que le traduzcan el texto, por una canción popular rusa, o incaica, o del País de Gales»—, Xuan Bello pot anar connectant continguts tradicionals, de vegades amb aire de rondalla, amb continguts d’altres latituts geogràfiques i temporals, i rematar-los amb nous apunts memorístics: en un capítol, Bello asturianitza un conte de Borges —que, probablement, ja era una fracció de “Les mil i una nits”—, i aixó confereix caràcter mític a un dels habitants de Paniceiros; en un altre, parla de les boires i els llops de la infància, i lamenta la mort d’un paisatge —en el sentit més ampli i menys geogràfic possible— del que ell és cronista. És un llibre alephià i té més pàgines de les 182 que diu tenir-ne. Grande Paniceiros!